Archivo del Autor: asslliuab

Posicionament davant el context polític actual a Catalunya

Vivim en un moment històric on el poble català està demostrant la seva voluntat per decidir el seu futur més immediat, a través de l’organització ciutadana i la presa de consciència política. Veiem que des de les institucions es vol monopolitzar com a campanya política el desig del poble i la trajectòria que està prenent el procés sobiranista. Trobem necessari com a llibertàries no demorar més el nostre posicionament i abandonar els discursos simplistes i ambigus que fins al moment han marcat les nostres postures envers la realitat política catalana.

Assistim a un evident control institucional del procés independentista i entenem que aquest és contrari a la voluntat popular, i només servirà per articular els interessos de les elits polítiques i econòmiques. Davant d’això, però, hi ha la possibilitat d’actuar mitjançant la desobediència com a acció directa, enfront de les imposicions legalistes de Tribunal Constitucional i els Governs espanyol i català.

Apostem per la creació de nous espais polítics anticapitalistes i antipatriarcals per articular la desobediència al marge de l’extrem pacifisme i la institucionalització de la protesta. En aquest sentit, defensem un referèndum vinculant, i no purament consultiu i subordinat als interessos de la minoria política dominant, com a mètode de democràcia més directa dins les mancances de l’actual sistema capitalista, que permeti l’expressió dels interessos populars.

Els mecanismes parlamentaris són un obstacle envers la consecució de l’alliberament nacional i, si seguint aquest camí, hipotèticament, s’aconseguís la creació d’un Estat Català, aquest no seria res més que la construcció d’un nou monopoli del poder.

Una de les característiques de l’actual procés independentista és que té un component interclassista i transversal. Aquest fet, però, no ha pogut diluir els interessos contraposats dels diferents grups socials, obrint una escletxa que evidencia, cada cop més, una lluita de classes que sempre ha estat latent. Això es veu clarament en com els alts càrrecs polítics intenten eclipsar les problemàtiques socials que ells mateixos han provocat, amb l’estratègia de l’”ara no toca”, volent deslligar la qüestió nacional de la social. Rebutgem aquesta falsa dicotomia, entenent que la defensa de l’autodeterminació i de la terra mai pot anar desvinculada de la lluita de classes.

La nostra alternativa llibertària consisteix en la utilització de les eines pròpies de les classes populars, que permetin la independència plena: assemblees, federacions, cooperatives, sindicats, ateneus, associacions de barris i veïnes i altres organitzacions horitzontals i assembleàries. Proposem aquests mitjans com a mecanismes per a la consecució d’una societat alliberada de qualsevol Estat, trencant amb el patriarcat i amb totes les jerarquies i rols de dominació i opressió que d’ell se’n deriven, contra el capital i totes les relacions de poder produïdes dins de l’àmbit econòmic i amb qualsevol expressió autoritària que controli o domini el destí i l’autodeterminació del poble català i de qualsevol poble que lluiti pel seu alliberament.

És per això que fem una crida a la desobediència i a construir una resposta col·lectiva, a través de l’acció directa.

MORT A L’ESTAT I VISCA ELS POBLES LLIURES!

A 15 d’octubre del 2014,

Assemblea Llibertària de la UAB,

Campus de Bellaterra.

Presentació de l’assemblea llibertària UAB

El proper dimecres 1 d’octubre a les 13.30h a la plaça cívica, farem la presentació de l’Assemblea Llibertària de la Uab de la Federació d’Estudiants Anarquista.

Organitzarem dinar vegà antirepressiu, preu a voluntat i farem una breu introducció a l’Estratègia Universitària 2015.

Aquest és el link al esdeveniment al facebook

Comunicat en suport de les Detingudes del 22M

Les marxes de la dignitat, que van gaudir de mes de 2,5 milions de persones de diferents moviments, van concloure amb un total de 24 persones detingudes, a les que se’ls imputen destrosses, atemptat i desordres i una d’elles ha estat traslladada a presó preventiva sense fiança.

El conflicte es va fer patent al carrer. D’una banda els interessos del poder político-econòmic, van tornar a demostrar fins on pot d’arribar per mantenir-se, per l’altra, la veu de persones diuen prou a aquesta fal·làcia. Les forces policials van fer la seva feina repressora per perpetuar l’explotació i dominació d’aquest sistema polític i econòmic que humilia y trepitja les desposseïdes.

El monopoli de la violència que el estats s’autodesignen, va sortir a escena (com sempre ho fa) per recordar-nos que per a ells la nostra dignitat ha d’estar sotmesa als seus interessos, la nostra precarietat, patiment i condicions de vida no son més que negoci per les seves butxaques i sobretot que qualsevol que qüestioni aquest (des)orde patirà la violència de l’estat en totes les seves formes. Ens volen fer creure que no som més que les peces del seu joc, i que el nostre únic paper es el de obeir les seves normes mentre fan negoci i dicten les nostres vides.

Exigim la llibertat sense càrrecs de les detingudes. Afegim que lluitar no és passejar- la bandera d’una organització per desprès desmarcar-se de la repressió. Demostrem que si toquen a una ens toquen a totes.

Solidaritat amb les que lluiten!

LLIBERTAT SENSE CÀRRECS A LXS DETINGUDXS DEL 22M.

ABSOLUCIÓ DE TOTES LES PRESXS PERQUÉ TOTXS SÓN PRESXS POLÍTIQUXS

Bloc llibertari a la manifestació 27F

De cervezas y una botella de vino

Risas, cervezas, conspiraciones políticas, confesiones trasnochadas y un vino que nadie sabe muy bien de donde ha salido pero que todos bebemos con avidez. Las noches de fiestas suelen producir momentos de jolgorio y de soñar, soñar como quemaríamos aquella comisaría o como dominaríamos el mundo. Y el 36… sí, el 36 siempre esta ahí, pero no vivimos del recuerdo, vivimos del imaginario de una memoria muerta. Pero quiero hablar del ahora, del inexorable fracaso en fracaso en que se ha convertido nuestra lucha. Un fracaso constante casi rutinario. La victoria ya no es resistir, es levantarse apaleado del suelo y ofrecer nuevamente oposición. Una oposición sin objetivos ni estrategia, un impulso eléctrico que nos empuja a luchar o a intentarlo. Soy consciente de que mi vida será un continuo fracaso, que la lucha me traerá más problemas que soluciones y que jamás llegaré a ver una revolución, quizás con suerte alguna revuelta. Y como yo, la gran mayoría de revolucionarios. Ya no es la lucha contra el Capital y el Estado es una lucha contra tu coherencia y la elección del camino fácil: rendirme, dejarlo todo, irme a otro país a trabajar y tener en mi currículo una juventud rebelde. Y me iría mejor así, no curraría en kafetas cuando las piernas y la mente ya no me responden, no me expondría a ser aporreado o detenido, no estaría echo polvo el día de mi cumpleaños por ver como el movimiento estudiantil es destruido y no madrugaría un día de huelga e incluso ahora podría tener trabajo. Sí, ya no sería “el sindicalista” o “el rojo”. Pero otra vez no, no puedo hacerlo, no puedo abandonar, ni rendirme, aunque mi lucha sea anecdótica y nunca figure ni en el pie de pagina de un libro de historia local, debo continuar. Será la conciencia o quizás no pero “de fracaso en fracaso hasta la derrota final” sería el epitafio de mi tumba si ahora no tuviera tan sólo veintitrés años.

Mis compañeros suelen decir que mis textos son pesimistas y tienen razón: soy ateo, no creo en Dios, el karma o la Revolución Social. No aspiro a vivir el comunismo libertario porque no creo que lleguemos a ser capaces para lograrlo. ¿Y por qué no lo dejas? Me preguntan. Y lo que jamás contesto es que si no lo dejo es por ellos y ellas, por mis compañerxs, los que me rodean cada día, con los que discuto y me enfado, incluso por aquellos que no son de ideología ácrata pero caminan a mi lado, por ellxs también. Porque vivir la anarquía no es una meta para vivir sino un medio y sólo lo consigo cuando estoy con mis compañerxs. Cuando estamos en una casa perdida en el monte, en el bar, en una asamblea tediosa, rodeado de capuchas negras, cocinando para una kafeta, o bebiendo cerveza y una botella de vino en un polígono industrial. La anarquía como la felicidad es para mi un estado, un período breve pero placentero, una chispa que enciende las cenizas de mi interior y que sólo con mis compañerxs soy capaz de sentir. Y por ello, y por ellxs mis compañerxs, continuaré levantándome del suelo tras cada golpe y luchando hasta la derrota final.

pol

Fotografía: Adrián García-Olivares