(Opinió individual) Anarquisme i moviment estudiantil?

*Aquesta és l’opinió d’un membre de l’assemblea i no té perquè representar la del conjunt de l’assemblea

Sembla que alguna cosa esta passant aquest any que les llibertaries ens estem organitzant i trencant L’aïllament de cada col·lectiu al seu àmbit, alhora que estan apareixent col·lectius nous en diferents localitats. La Universitat no es un espai aliè a tot això han aparegut diferents assembles llibertàries de Barcelona. Però per entendre que fa un col·lectiu anarquista a la Universitat hem d’analitzar quin paper juga aquesta al segle a l’actualitat.

Amb un anàlisis ràpid per sobre, La Universitat és una institució al servei de l’estat i el capital, l’ordre establert, això ho hem de tenir clar. Entre d’altres, en la seva vessant econòmica, produeix titulacions (cada cop se’n necessiten més per accedir a un lloc de treball), es produeixen noves tecnologies i patents, alhora que empreses privades entren i extreuen beneficis de diferents maneres. En la seva vessant ideològica, la Universitat transmet uns valors a traves del professorat, els continguts i els procediments duts a terme en aquest espai: eleccions representatives-feudals, pedagogia convencional vertical professor-alumne que mesura a les persones en funció de les notes, etc… I també reforça el discurs dominant amb la producció de coneixement “científic” que s’identifica com únic i veraç, un espai de legitimització. Fugint d’anàlisis simplistes, la universitat no es aliena a la lluita ideològica i als conflictes d’interessos entre les mateixes elits i subalterns, ni tots els professors donen un discurs demòcrata-liberal ni segueixen al status quo, però ara mateix la Universitat no és precisament un espai antagonista. I més es podria dir des d’una perspectiva llibertària dels aspectes negatius d’aquesta.

I siguem conscients, som una minoria qui arriba a aquesta. Ens molts aspectes la Universitat serà un reflexe de la societat (Despolitització passiva de la gran massa, per exemple) però en altres no, doncs de la gent que voldria anar cada vegada serà més difícil per a la classe popular accedir a aquesta. El capital ho te clar i vol un perfil concret d’estudiant (Emprenedor, Flexible,etc) alhora que vol restringir a les classes oprimides arribar a la construcció de discurs i a les titulacions que necessitem per diferents motius.

Hi han dos opcions. Abandonar aquest espai que està sofrint l’atac del capital o lluitar en aquest. Veig el primer debat interessant i que s’ha de fer, però no es l’objectiu d’aquest escrit. En aquest text es pretén combatre en aquest sector des de una perspectiva, però alhora apareixen molts dubtes i alguna proposta. L’objectiu d’aquest es posar aquest temes sobre la taula, reflexionar i finalment construir un moviment, teoria i pràctica (praxis), entre totes.

Moviment Estudiantil

Qualsevol lluita parcial (Ecologisme, Feminisme, Antifeixisme…) està condemnada a fracassar en el intent d’un canvi radical i substancial en la relació de poders de dominats i opressors, tot i que aquestes son molts necessàries en els àmbits en els quals treballen, i intenten canviar la realitat dia a dia. I respecte al moviment estudiantil, quines són les seves possibilitats, quines són les seves limitacions? I dintre d’una perspectiva anarquista?

Si veiem els canals de diàleg del poder, aquest estan construïts per a evitar i pacificar el conflicte. Les mateixes institucions anomenades democràtiques de les universitats nomes accepten la participació per a que no es surti de les seves lògiques i legalitats per a mantindre el poder. Per una altre banda en aquest context de crisis i retallades les elits universitàries justifiquen el seu paper al·legant que el problema es que les decisions venen de dalt de la Generalitat, i aquesta fa el mateix amb Madrid,que alhora ho justifica a Europa i aquesta a la crisis. Al final ningú pren decisions ni te poder, i òbviament això no és veritat. Cada esglaó te part de responsabilitat.

Per una altre banda, la majoria del estudiantat resta passiu i qualsevol intent d’una lluita més “militant” és criminalitzada amb el discurs mediàtic de la violència i la figura dels antisistema. Com es pot conjugar aquest escenari nefast amb un discurs anarquista?

Perspectives anarquistes

Nosaltres com a llibertàries no creiem en els seus mecanismes de “participació”. Nosaltres no volem reformes, volem un canvi de la societat i no millores que serveixen per a callar els desitjos de llibertat i de decidir sobre les nostres vides. Això ho tenim clar, però com dur aquests plantejaments a la pràctica? Com salvar les contradiccions que sorgeixen?

En primer lloc estem en un espai que funciona d’una manera contraria i allunyada del nostre model, tant en les funcions com en els mètodes. Per una altre banda la lluita contra les privatitzacions ens pot fer caure en un discurs de defensar “la pública” (o l’estat del benestar en la seva extensió). El nostre discurs ha d’estar enfocat a superar aquests aspectes. Defensem el poc accés que tenim a la universitat i com un atac del capital a mercantilitzar un aspecte més de la vida, però nosaltres volem anar més enllà, sigui quin sigui el nostre model. I quin és el nostre model? Potser un primes pas seria construir una praxis anarquista a les universitats.

Establir xarxa entre nosaltres, entre la gent que es sent afí i es considera anarquista o llibertària i coneix la nostra simbologia i llenguatge, però també amb la que sense denominar-se com a tal es sent propera.

Crear espais i col·lectius de coneixement alternatiu dintre i fora de les universitats amb tot allò que ens manca des de la Universitat i per a incidir amb aquests. En el moment en que posem en pràctica les nostres idees ens creiem que aquestes són possibles.

Trobar complicitat amb les treballadores i professorat, sense oblidar que hi ha una part que es còmplice i que tot i amb paraules expressa la seva disconformitat,amb la seva practica son una part vital del engranatge (en especial als i les professores de les ciències socials i “crítiques”).

Siguem crítiques amb nosaltres mateixes i aprenguem dels errors del passat i d’altres companyes, connectem experiències generacionals en un moviment tant cíclic.

Sabem que una lluita parcial no podrà aturar els atacs del capital, establim xarxes de lluita per sobre dels àmbits i sectors de la vida, traspassem el conflicte de la universitat, a la societat.

Per finalitzar un petit missatge d’esperança. Estem creant xarxes entre persones que abans no teníem un espai propi i estem creant xarxes des de llocs distants. Estem apropant un missatge, una manera de veure el món i una pràctica a persones que potser mai tindrien contacte amb aquestes idees més que per una visió esbiaixada de el instrument ideològic del poder que són els Mass Media. ” No està tot perdut, està tot per fer”

 

Estar unides ja és una victòria

4 thoughts on “(Opinió individual) Anarquisme i moviment estudiantil?

  1. Miau

    100% d’acord amb les formes i el contingut, però un petit detall en el que soc reticent es la dicotomia d’abandonar l’espai o lluitar per ell (clàssica dicotomia repetida en tots els aspectes politicosocials en que es veu immers l’anarquisme).

    Ni uno, ni lo otro, ni todo a la vez. Tenim que assolir la maduresa necessària per poder tenir una lliure decisió en aquest aspecte, mentre no sigui així estarem lligats a les condicions preestablertes i no podrem escollir sense cometre més temeritats que encerts.

    Un dubte em romana al cap: Ho aconseguirem a temps, assolirem una força suficient arribat el precipitat moment de realment necessitar d’ella? O seran capaços de desmobilitzar-nos abans de que ens donem compte?

    Per acabar dir que aquest es un text molt bo per fer-ho circular “internament” però una de les nostres necessitats es la de donar una resposta externa. Aquest podria ser un bon següent pas a realitzar.

  2. Un

    Només dir que tot i estar bàsicament d’acord amb el text, jo tinc clar que les “victòries” en “lo social” venen de part no de l’anarquisme, sinó del moviment social, en aquest cas del moviment estudiantil. És aquest moviment el que ha de convertir les lluites actuals en un desafiament al poder, com a Xile o Quebec. I els militants anarquistas han de contribuir a enfortir aquest moviment social i portar-lo cap a la lluita.

  3. Adri

    Muy buen texto, me ha servido para recoger muchas de mis inquietudes internas y ordenarlas en forma de texto. Merci!

    Para mí se mezclan muchas cosas, como ya has apuntado. Parcialidad de las luchas, peligro de caer en un discurso o planteamiento muy limitado y sobretodo que ya no es sólo formar un discurso libertario, sino que la gente lo vea y lo acepte, lo tome como suyo sin adoctrinadas y en una uni donde “hay de todo” y me temo que el discurso anarco nunca va a ser mayoritario, sobre todo por algo que apuntas y es que la uni deja de ser un reflejo de la sociedad (como conjunto) precisamente porque refleja su estratificación, su elitismo en la forma más específica y cada vez mayor.

    Pero creo que la situación (si la analizamos desde otro prisma) no pinta tan mal . El cuadro de valores donde se sostenía la apatía y despreocupación, la falsa clase media… se está desmoronando. Esto puede ser muy bueno o muy malo, porque la gente puede refugiarse en lo suyo y al mundo que le den! Puede caer en el discurso fácil de la ultra derecha, que ahí está… Pero también (y está pasando) puede acercarse a los movimientos como este, creo que sobre todo para alejarse de burocracias (ya no reformistas…directamente capitalistas!) Las manifestaciones alternativas en días “señalados” empiezan a medirse y superar a veces a las de los sindicatos mayoritarios. En cierto modo, hay una oportunidad que tenemos que saber aprovechar (no me mal interpretéis). Para mí hay varias claves: 1- Algo que creo que planteabas: conectar la lucha de la uni o cualquier sector con el resto de luchas para que no queden aisladas. 2- Tener un proyecto como movimiento libertario, sé que es difícil y que parte de lo bueno del movimiento es su heterogeneidad, pero nos falta una hoja de ruta, un planteamiento (entendiendo que no debe ser rígido ni impuesto) para mí es muy importante y creo que se puede conseguir. Y no menos importante: 3- Quitarle el control del calendario y estrategia movilizadora a los mayoritarios (tanto obreros como estudiantiles) y en cierto modo al anarcosindicalismo también (no digo que no sirva, faltaría más, pero tampoco debe ser quien lleve ninguna batuta) ya hay mucho acomodado. Se tendrá que acabar construyendo algo nuevo…en eso estamos no?

  4. Anónimo

    yo creo que una pata fundamental del pensamiento y la acción libertaria es la pedagogia. no podemos abandonar esta via de transformacion social en una de las instituciones de educacion, ni que sean en esencia y forma capitalistas.
    quizas la veria hasta prioritaria sobre las demas vias de accion porque requiere un bajo desgaste (relativo) para quien la lleva a cabo y porque tiene relativamente buena recepcion entre la gente no movilizada. amplia el circulo, incluye, da a conocer y crea lazos de confianza.

    aun asi nuestro discurso y metodo deberian ser reconocidos como diferenciales y rupturistas, aunque abiertos a colaboracion. con una via de agitacion de conciencias, una via de creacion de alternativas permanente y solida y una via de accion directa.

    una ultima cosa en relacion a esta ultima via. quizas por ignorancia, por impotencia, por cobardia o por manipulación no estamos usando los metodos heredados de boikot y de sabotage, jugandonos todo (como mov estudiantil) a una unica carta, la huelga. metodo altamente efectivo en el contexto que fue creada pero a la que el sistema se ha sabido adaptar y acostumbrar. es un metodo de desgaste mas nuestro que suyo. un metodo que se hace cada año y no consigue mas que derrotas necesita reflexion, critica y propuesta de alternativas.
    los poderosos han sabido hacer los deberes. ahora (antes tb pero nos lan colao) nos toca a nosotrxs. vale que son metodos en los que te expones mas, en los que te haces mas vulnerable o asumes sacrificios mayores, posibles contradicciones y errores. aun asi, con un buen analisis previo, objetivos claros y compromiso…se lxs puede dejar muy descolocadxs.
    tampoco ha de ir encaminado a hacer de la universidad un lugar inhabitable, hace falta un analisis riguroso, radical y creativo para dar con objetivos de accion y metodos acertados

    salud!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.