*Aquesta és l’opinió d’un membre de l’assemblea i no té perquè representar la del conjunt de l’assemblea
Sembla que alguna cosa esta passant aquest any que les llibertaries ens estem organitzant i trencant L’aïllament de cada col·lectiu al seu àmbit, alhora que estan apareixent col·lectius nous en diferents localitats. La Universitat no es un espai aliè a tot això han aparegut diferents assembles llibertàries de Barcelona. Però per entendre que fa un col·lectiu anarquista a la Universitat hem d’analitzar quin paper juga aquesta al segle a l’actualitat.
Amb un anàlisis ràpid per sobre, La Universitat és una institució al servei de l’estat i el capital, l’ordre establert, això ho hem de tenir clar. Entre d’altres, en la seva vessant econòmica, produeix titulacions (cada cop se’n necessiten més per accedir a un lloc de treball), es produeixen noves tecnologies i patents, alhora que empreses privades entren i extreuen beneficis de diferents maneres. En la seva vessant ideològica, la Universitat transmet uns valors a traves del professorat, els continguts i els procediments duts a terme en aquest espai: eleccions representatives-feudals, pedagogia convencional vertical professor-alumne que mesura a les persones en funció de les notes, etc… I també reforça el discurs dominant amb la producció de coneixement “científic” que s’identifica com únic i veraç, un espai de legitimització. Fugint d’anàlisis simplistes, la universitat no es aliena a la lluita ideològica i als conflictes d’interessos entre les mateixes elits i subalterns, ni tots els professors donen un discurs demòcrata-liberal ni segueixen al status quo, però ara mateix la Universitat no és precisament un espai antagonista. I més es podria dir des d’una perspectiva llibertària dels aspectes negatius d’aquesta.
I siguem conscients, som una minoria qui arriba a aquesta. Ens molts aspectes la Universitat serà un reflexe de la societat (Despolitització passiva de la gran massa, per exemple) però en altres no, doncs de la gent que voldria anar cada vegada serà més difícil per a la classe popular accedir a aquesta. El capital ho te clar i vol un perfil concret d’estudiant (Emprenedor, Flexible,etc) alhora que vol restringir a les classes oprimides arribar a la construcció de discurs i a les titulacions que necessitem per diferents motius.
Hi han dos opcions. Abandonar aquest espai que està sofrint l’atac del capital o lluitar en aquest. Veig el primer debat interessant i que s’ha de fer, però no es l’objectiu d’aquest escrit. En aquest text es pretén combatre en aquest sector des de una perspectiva, però alhora apareixen molts dubtes i alguna proposta. L’objectiu d’aquest es posar aquest temes sobre la taula, reflexionar i finalment construir un moviment, teoria i pràctica (praxis), entre totes.
Moviment Estudiantil
Qualsevol lluita parcial (Ecologisme, Feminisme, Antifeixisme…) està condemnada a fracassar en el intent d’un canvi radical i substancial en la relació de poders de dominats i opressors, tot i que aquestes son molts necessàries en els àmbits en els quals treballen, i intenten canviar la realitat dia a dia. I respecte al moviment estudiantil, quines són les seves possibilitats, quines són les seves limitacions? I dintre d’una perspectiva anarquista?
Si veiem els canals de diàleg del poder, aquest estan construïts per a evitar i pacificar el conflicte. Les mateixes institucions anomenades democràtiques de les universitats nomes accepten la participació per a que no es surti de les seves lògiques i legalitats per a mantindre el poder. Per una altre banda en aquest context de crisis i retallades les elits universitàries justifiquen el seu paper al·legant que el problema es que les decisions venen de dalt de la Generalitat, i aquesta fa el mateix amb Madrid,que alhora ho justifica a Europa i aquesta a la crisis. Al final ningú pren decisions ni te poder, i òbviament això no és veritat. Cada esglaó te part de responsabilitat.
Per una altre banda, la majoria del estudiantat resta passiu i qualsevol intent d’una lluita més “militant” és criminalitzada amb el discurs mediàtic de la violència i la figura dels antisistema. Com es pot conjugar aquest escenari nefast amb un discurs anarquista?
Perspectives anarquistes
Nosaltres com a llibertàries no creiem en els seus mecanismes de “participació”. Nosaltres no volem reformes, volem un canvi de la societat i no millores que serveixen per a callar els desitjos de llibertat i de decidir sobre les nostres vides. Això ho tenim clar, però com dur aquests plantejaments a la pràctica? Com salvar les contradiccions que sorgeixen?
En primer lloc estem en un espai que funciona d’una manera contraria i allunyada del nostre model, tant en les funcions com en els mètodes. Per una altre banda la lluita contra les privatitzacions ens pot fer caure en un discurs de defensar “la pública” (o l’estat del benestar en la seva extensió). El nostre discurs ha d’estar enfocat a superar aquests aspectes. Defensem el poc accés que tenim a la universitat i com un atac del capital a mercantilitzar un aspecte més de la vida, però nosaltres volem anar més enllà, sigui quin sigui el nostre model. I quin és el nostre model? Potser un primes pas seria construir una praxis anarquista a les universitats.
Establir xarxa entre nosaltres, entre la gent que es sent afí i es considera anarquista o llibertària i coneix la nostra simbologia i llenguatge, però també amb la que sense denominar-se com a tal es sent propera.
Crear espais i col·lectius de coneixement alternatiu dintre i fora de les universitats amb tot allò que ens manca des de la Universitat i per a incidir amb aquests. En el moment en que posem en pràctica les nostres idees ens creiem que aquestes són possibles.
Trobar complicitat amb les treballadores i professorat, sense oblidar que hi ha una part que es còmplice i que tot i amb paraules expressa la seva disconformitat,amb la seva practica son una part vital del engranatge (en especial als i les professores de les ciències socials i “crítiques”).
Siguem crítiques amb nosaltres mateixes i aprenguem dels errors del passat i d’altres companyes, connectem experiències generacionals en un moviment tant cíclic.
Sabem que una lluita parcial no podrà aturar els atacs del capital, establim xarxes de lluita per sobre dels àmbits i sectors de la vida, traspassem el conflicte de la universitat, a la societat.
Per finalitzar un petit missatge d’esperança. Estem creant xarxes entre persones que abans no teníem un espai propi i estem creant xarxes des de llocs distants. Estem apropant un missatge, una manera de veure el món i una pràctica a persones que potser mai tindrien contacte amb aquestes idees més que per una visió esbiaixada de el instrument ideològic del poder que són els Mass Media. ” No està tot perdut, està tot per fer”
Estar unides ja és una victòria